Ho reconec: soc estadant d’una casa de salut, el meu infermer m’observa, amb prou feines em treu l’ull de sobre, i es que a la porta hi ha una espiera, i l’ull del meu infermer es d’aquest color castany que no em pot penetrar, jo soc d’ulls blaus.

El meu infermer, doncs, no pot ser el meu enemic. Li he posat afecte. Quan entra a la meva cambra, conto coses de la meva vida a aquest badoc de darrere la porta, perque em vagi coneixent malgrat l'espiera que li fa nosa. El bon jan sembla apreciar les meves histories, perque, tan bon punt li'n deixo anar una de grossa, m'ensenya el darrer nus que acaba d'inventar en senyal d'agraïment. Que sigui o no un artista es una qüestio en la qual no vull entrar. Tanmateix, pero, una exposicio de les seves creacions fora ben acollida per la premsa i fins i tot atrauria alguns compradors. Fa nusos amb cordills corrents que arreplega i desembulla a les cambres dels pacients despres de les hores de visita, en fa unes figures espectrals i cartilaginoses de moltes capes, despres les submergeix en guix, deixa que s'encarcarin i les travessa amb agulles de fer mitja clavades a petits peus de fusta.

Günter Grass, El timbal de llauna. Edicions 62