—Mite’ls —va anunciar en Batís. La invasió de l’illot s’havia produït per algun punt distant. Sortien del bosc. Ramats sencers de monstres, a totes dues bandes del camí, Més que veure’ls els intuïa. Sentia les seves veus, un soroll de gàrgares multiplicades per cinc-cents. Es van apropar a poc a poc, un exèrcit sense forma. Veia ombres i escoltava les gàrgares cada cop més properes. Déu meu, aquell soroll de goles, imaginem algú que vomita àcids. Rere nostre la mascota va aturar els càntics. I per un instant es diria que les bèsties també renunciaven al far. Es van detenir just al límit que marcava el focus. Però de cop van carregar amb una empenta unànime. Corrien i saltaven, els caps a diferents alçades. El tropell avançava i, inevitablement, molts dels monstres van ser retratats pels focus. Vaig disparar frenèticament en totes les direccions. Alguns queien, molts reculaven, però n’hi havia tants que la majoria seguia endavant. Hauria necessitat una metralladora. Vaig disparar, enfollit, fins que en Batís em va agafar el canó del fusell.