El que va seguir va ser una lliçó macabra. El batibull de monstres s’arremolinava contra la porta. No podien forçar-la i no podien escalar la paret. Però n’hi havia suficients per improvisar torres de cossos. Eren un magma de braços i cames de torsos despullats. Sense cap ordre, empentant-se caòticament, els uns pujaven damunt dels altres i la muntanya guanyava metres.

Albert Sánchez Piñol, La pell freda, Edicions La campana

[...] sempre hi havia un moment en què la VAL preguntava què era aquell edifici tot lleig que es veia a l’altra banda del rierol sec, passats els esbarzers i després de travessar l’anòmal buit que havia deixat l’antiga llera del riu. Es tractava d’un bast bloc de ciment gris, d’aparença ombrívola i amb moltes finestres petites. Quatre xemeneies colossals trencaven el paisatge expulsant un fum agredolç que tapava part del cel i es fusionava, sense permís, amb els núvols. Semblava una d’aquelles construccions soviètiques d’estètica imperial, amb una antipatia que t’obligava a arrufar el nas. Una resta de via morta mig tapada per matolls donava a entendre que algun tipus de transport intern havia travessat algun dia la fàbrica de cap a cap, i l’aspecte desemparat de tot el complex convidava a creure que havia estat abandonat feia molt de temps.

Octavi Botana, Autòdrom. Editorial La Galera

M’assegurà que si l’hi deia em faria un present com a prova d’hospitalitat.

––Si vols saber el meu nom ––vaig fer jo––, ara te’l diré: em diuen Ningú.

––Molt bé, Ningú. Tu seràs l’últim que jo em menjaré. Aquest és el present que jo et faig com a hoste.

Homer, Odissea, Editorial Bromera